Comença a escriure i premeu ENTRAR A LA RECERCA

“Quiròfans nadalencs”, article d’Antoni Puigverd a La Vanguardia

ANTONI PUIGVERD

Estàvem a punt de començar el dinar de Nadal i els que ja havien arribat feien el vermut. La meva cunyada havia d’anar a buscar l’àvia (de fet, ja besàvia), però l’espera es feia estranyament llarga. Ens va trucar per dir-nos que havia caigut i que la portava a la clínica Girona, centre sanitari que li correspon per la mútua del seu difunt marit. Una hora més tard ens assabentàvem que s’havia trencat el fèmur i que calia operar-la d’urgència. Ens feia por que en un dels dies més festius de l’any, quan fins i tot els diaris reposen, la resposta mèdica no estigués a l’alçada de la urgent necessitat. Hi va estar. Va comparèixer el doctor Xavier Rived que, somrient, va intervenir-la amb precisió i pulcritud. Després de passar una nit a l’UVI i uns quants dies més a planta, la pacient ja és a casa i comença la recuperació, que ja depèn més d’ella (i de la seva voluntat de fer els exercicis recomanats) que dels terapeutes. L’equip de guàrdia de la clínica va funcionar com un rellotge suís. Així funcionen també els hospitals públics. Un amplíssim destacament del personal sanitari va celebrar el dia de Nadal treballant. Cap malalt d’urgència va quedar desatès. Molts metges i infermeres van brindar amb els pacients.

Aquesta anècdota demostra un fet que sovint els diaris oblidem: que hi ha moltes coses que funcionen impecablement, enmig de tantes altres que van malament (corrupció, atur, crisi econòmica, enervament polític). Pot semblar càndid, subratllar allò que va bé. De fet, fa més d’un segle que està de moda subratllar només les desgràcies. Un escriptor depressiu sembla més savi que un d’equilibrat. És més valorat un pintor lletgista que no pas un de relaxat. Sembla més interessant un artista sinistre que un de cordial. Se subratllen els mals, les tragèdies, els fracassos, els errors, les grolleries. Mai no ens recordem d’aplaudir el que va bé: de recordar que tenim la millor sanitat del món, un nivell de seguretat envejable, un sistema educatiu, potser no finlandès, però certament integrador de tota mena de diferències, una higiene pública formidable. Ningú no s’atura a meravellar-se, posem per cas, que el sistema de semàfors que ordena el trànsit de Barcelona no falli gairebé mai. Serà notícia el dia en què se’n puguin comptar els morts.

“Si sagna, és que anem bé”. És la màxima del periodisme actual. If it bleeds it leads. La tragèdia és la sal i el pebre dels mitjans. Sense víctimes, truculències i irritacions sembla que les televisions hagin de perdre el sabor. El malestar s’ha convertit des de fa dècades en el benestar periodístic, de la mateixa manera que l’ambició negativa (que perdi el Madrid) és molt més potent que la positiva (que guanyi el Barça; o viceversa). No es pot saber d’on ve aquesta dèria del malestar: si és conseqüència de la rutina periodística, del voyeurisme de professionals i consumidors o de la tendència del públic a meravellar-se davant l’horror i d’avorrir-se davant la visió dels àngels de la guarda. Ja fa moltes centúries que el Dant va demostrar que l’infern, on es col·leccionen terrors i misèries humanes, és infinitament més seductor que el pa­radís.

Ara bé, el fracàs de les enquestes, la crisi de lectura dels diaris, la dispersió mediàtica i, sobretot, la falta de comprensió que els diaris han tingut de fenòmens com el Brexit o la victòria de Trump, potser demostren un esgotament de l’ If it bleeds it leads. En aquest sentit és remarcable l’aparició de la plataforma de periodisme constructiu (constructivejournalism.org) que agrupa investigadors i periodistes compromesos a desenvolupar maneres de convertir en positiu el relat dels fets. Fa un mes, van publicar un estudi realitzat en el marc d’un màster en Psicologia Positiva de la University of East London.

Es tractava de conèixer si els mitjans animen o desanimen la democràcia. El resultat no sorprèn: les bones notícies alimenten el bon ànim social, afavoreixen l’audàcia, la cohesió i la confiança en el futur, mentre que les dolentes produeixen aïllament, desesperació i depressió.

És bo tenir-ho present ara que estrenem any: el periodisme constructiu considera que la responsabilitat del que passa no recau solament en el subjecte de la narració (generalment el poder), sinó també en el receptor (el ciutadà). I per descomptat també en el narrador. Es proposa no pas edulcorar la informació amb caramels de maduixa, sinó donar una imatge més completa de la veritat. Té perspectiva crítica, però constructiva. Basant-se en el concepte del periodista de guerra britànic Martin Bell proposa un “pe­riodisme de l’afecte” que procura tenir cura i coneixement d’allò que es parla, no només buscant l’estridència o el malestar, sinó també la solució. Promou la conversa reflexiva i el consens. Proposa un relat de la realitat en què el poder compta, però també compta la ciutadania. Demostra que el canvi és possible i en destaca les oportunitats. Se centra en un model de benestar del món en lloc d’un model de malaltia. Descriu el ciutadà no només com a víctima, sinó com a expressió de fortalesa.

L’article en pdf

Ús de cookies

Aquest lloc web fa servir galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continueu navegant esteu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies , cliqueu l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

COMENÇA A ESCRIURE I PREM ENTER PER BUSCAR